RESSENYA: SAGA RETRUM - Francesc Miralles

TÍTOL: Saga Retrum (2 llibres)

AUTOR: Francesc Miralles

PÀGINES: 300 cada llibre

GÈNERE: Juvenil, drama, realista, romàntica

CATEGORIA: novel·la

PUNTUACIÓ: * * *

En Christian és un noi de 16 anys que viu a Teià. Des que el seu germà bessó va morir, en Chris ha anat allunyant-se de la seva família i dels seus companys de classe. Cada tarda es tanca a la seva habitació per llegir i escoltar música. De tant en tant també es refugia al cementiri on sap que només els morts seran la seva companyia. Però alguna vegada ha sentit alguna cosa estranya: algú que cantava, diferents sorolls i s’ha trobat un guant negre sobre una.

Una tarda, en una de les seves excursions al cementiri de Teià per passar una estona de solitud, allà es troba amb dues noies i un noi de la seva edat que van vestits de negre, porten maquillatge blanc i els llavis d’un violeta fosc. Aquests l’amenacen i l’ataquen, però el jove no és deixa espantar i els planta cara. Així doncs, els tres nouvinguts li proposen d’unir-se a ells passant primer per una prova: dormir una nit dins el cementiri.

A partir d’aquest moment, en Christian s’uneix al seu grup: Retrum, que fan un ritual molt especial dins dels cementiris. Gràcies a ells, descobrirà tot un mon nou al qual cada vegada es sentirà més unit.

Durant aquets dos llibres, Francesc Miralles ens revela les aventures d’aquests quatre amics, que semblen tenir molt mal fat.

---

Aquests dos llibres ja me’ls havia llegit entre els 13 i els 14 anys. En aquell moment em va encantar, realment puc dir que han estat uns dels llibres de la meva adolescència. Per això, quan una amiga em va demanar que en fes una ressenya al blog, em va fer una mica de por: què passava si me’l llegia i no m’agradava gens? Afortunadament, no ha estat així: he pogut llegir-lo des d’una perspectiva més adulta, recordant les escenes, descobrint-ne d’altres que ja no tenia a la memòria i revivint els sentiments que vaig tenir fa uns anys en llegir aquestes dos novel·les.

He volgut fer la ressenya conjunta perquè crec que si les fes per separat s’assemblarien massa entre elles, i no acabava de trobar-li el sentit.

L’argument és un dels temes que més m’agrada d’aquests llibres. Hi ha pocs llibres juvenils que tractin una narració tan diferent, i més quan hi ha una història d’amor pel mig. Totes les escenes de cementiris, que sempre tenen un punt màgic però sense perdre la realitat i la sinceritat dels personatges (dels quals m’agradaria parlar més detalladament), els enigmes que van apareixent i les aventures que viuen i com els afecten, tot això fa d’aquestes novel·les una lectura ben diferent.

Realment, Francesc Miralles ha sabut plasmar molt bé sobre el paper el comportament dels adolescents i l’evolució que fan. En cap moment l’autor pinta una realitat que no és: ha sabut trobar el dramatisme i l’estat de nostàlgia permanent que viuen alguns, els intents per cridar l’atenció que viuen alguns altres, les relacions que s’estableixen entre ells, les festes a les que van i l’enamorament tan passional que es viu amb el primer amor.

Penso que Miralles ha escollit molt bé els seus personatges: ha aconseguit fer-los molt reals de tal manera que cauen antipàtics, però no podem deixar de sentir-nos identificats amb ells.

En Christian és un noi molt romàntic: nostàlgic, enamorat amb molta passió, no troba el seu lloc en aquest mon, i es sent culpable de tot el que passa al seu voltant. Es tanca molt en ell mateix i li costa molt obrir-se a les altres persones: en molts pocs moments veiem com explica els seus sentiments o les seves vivències. Al principi de la primera novel·la, encara trobem un Christian molt adolescent, mentre que al final de la segona, podem apreciar l’evolució que a fet i la maduresa que ha anat adquirint.

És un noi amb molta iniciativa, que té molt clar les coses que li agraden, i s’informa molt bé d’elles. Durant els dos llibres, l’autor ens ofereix diversa informació, que no és necessària llegir per poder seguir la trama, però que és molt interessant. Entre ella hi trobem poemes, cançons, noms de grups gòtics o clàssics, biografies d’autors, algun dibuix, alguna història sobre locals o bandes famoses, etc. En aquest punt, vull afegir que en alguns moments aquesta informació m’ha dificultat força la lectura – sobretot el primer cop que vaig llegir-la. Però és molt interessant, i pots fer-li un cop d’ull en un altre moment si no tens ganes de llegir-la quan estàs a mitja novel·la.

L’Alèxia és un personatge força semblant a en Christian: també és molt romàntica i se sent culpable de tot. Però a la vegada és una noia super forta, sense temor a gaires coses. No li fa por abandonar a els persones que estima, no li fa por lluitar per elles; ella també té les idees molt clares. Tot i això, a mi personalment, és el personatge que menys m’agrada (tot i que està molt ben construït): té un ego molt fort, es creu el centre de tot i la culpable de tot. Desapareix i apareix quan vol sense pensar en els sentiments de les persones del seu voltant, de la mateixa manera que actua pel seu propi compte – moltes vegades – sense pensar com això pot perjudicar a la resta de persones. Sense el seu egocentrisme, però, no hi hauria història.

Finalment vull parlar de l’Alba. Crec que és el personatge que més definit tenim, i a la vegada que menys definit està. És una noia que ens obre el seu cor una vegada i una altra. No es rendeix mai, i té el seu objectiu molt clar; a més a més, està disposada a tot per aconseguir-lo. És el personatge que més evolució fa durant tota la novel·la i, tot i que des d’un principi sembla ja una persona adulta, feta i dreta, ens acaba demostrant la seva poca maduresa al llarg de la història: no està mai contenta amb el que té, si no aconsegueix el que vol fa una “rebequeria”, és una mentidera i utilitza la seva bellesa com a arma.

Finalment m’agradaria esmentar un tema molt important que es tracte a la novel·la: la mort. Els personatges no tenen por a la mort, en parlen sense tabús i la veuen en diverses ocasions. Crec que és molt important parlar de temes com aquest amb tanta naturalitat com ho fa Miralles. Tot i que en algun moment la presencia de la mort pot semblar que acosti el llibre a una novel·la de por, he de dir que no. Jo sóc una persona super poruga, i no m’agrada gens la literatura de terror; per això puc afirmar que, tot i tenir escenes que et deixen inquiet, no és un llibre de por.

Realment crec que és un dels llibres juvenils que més recomanaria. Jo personalment li he posat tres estrelles perquè penso que ja estic en una altra etapa de la meva vida, però com he dit al principi, va ser una de les sagues de la meva adolescència. La recomanaria a joves que estiguin fent ESO, sobretot a aquelles persones a qui agradin les històries d’amor i el drama. També els diria que no desaprofitin la oportunitat d’utilitzar la informació que els dona Francesc Miralles: potser descobriu alguns temes que us agraden i que no us hauríeu pensat mai.

Altra info: hi ha una pàgina web d’aquesta saga, si feu clic a una de les imatges us portarà a ella

#Saga #FrancescMiralles #Juvenil #Drama #Realista #Romàntica #3estrelles