RESSENYA: LA CABAÑA - Natasha Preston
- Nú
- 15 abr 2019
- 3 Min. de lectura
TÍTOL: La Cabaña
AUTOR: Natasha Preston
PÀGINES: 308
GÈNERE: negra, juvenil, contemporània, thriller
CATEGORIA: novel·la
PUNTUACIÓ: * *
Tot i que no li acabi de fer il·lusió, la Mackenzie i els seus amics decideixen passar un cap de setmana en una cabanya envoltada de natura, lluny de la civilització, abans que s’acabi l’estiu i tots s’hagin de separar per començar el primer any d’universitat. No seria tan terrible si no vingués en Josh, tot i que això era del tot impossible, era la seva casa; i a sobre hi portava el seu germà, un perfecte desconegut per tots, fins i tot per en Josh mateix. Després d’una nit de borratxera i festa, tot el grup es desperta amb la cuina banyada de sang. Bé, tot el grup no, en Josh i la Courtney no. Les portes estan tancades per dins, les finestres no estan forçades. Si ningú no ha pogut entrar, només queden cinc opcions: qui deu ser l’assassí?
Després de llegir la primera novel·la de Natasha Preston, El soterrani,
tenia moltes expectatives posades en aquesta història. Creia que seria tan original i sorprenent i que m’enganxaria de la mateixa manera, però ha estat tot el contrari. No mentiré, sí que em va atrapar, però crec que era més aviat per les ganes que tenia que passés alguna cosa que em sorprengués i no per la trama.
Els personatges principals són un clixé: La Mackenzie, una noia bona estudiant, guapa, fidel als seus amics, reservada, amb uns pares que l’entenen... i en Blake, un enfant terrible, un pinxo, amb bon cos, que no mostra mai els seus sentiments, que es posa en baralles tot sovint, masclista, tot un seductor, que amaga una història familiar bastant terrible, etc. En canvi, la resta d’amics són descrits bastant per sobre. En algun moment ens explica la seva història i ens dona alguna informació, però sempre quan aquesta és important per a la investigació. I, tot i que – en el meu entendre – hauria de ser el revés, em va donar la sensació que l’assassí era el personatge menys perfilat de tota la història. En canvi, a l’inspector de policia que portava el cas, l’autora li fa tota una anàlisi, que acaba sent del tot innecessari, ja que apareix molt de tant en tant, ni tan sols és ell el que resol el cas, i un cop acaba tot ni tan sols ens explica la seva opinió, com reacciona o quins són els seus següents actes. Tot això, barrejat amb una interacció entre personatges bastant típica – i dic típica per no repetir la paraula clixé – fa que no em despertessin cap interès especial per cap d’ells.
En quant a la trama, m’ha semblat bastant avorrida, sense massa contingut. Cap de les escenes que jo entenc que l’autora volia que fossin sorprenents ho eren, i crec que el problema principal és que et preparava el terreny uns paràgrafs abans, t’anticipava el que vindria amb certs comentaris com “tenia la sensació que amagava alguna cosa”. En alguns moments, fins i tot, he trobat algunes escenes incoherents i això fa preguntar-me si no soc jo que no entenia el que llegia o realment no tenia sentit. Per exemple, en un moment que els pares la castiguen sense poder sortir de casa sola perquè tenen por que li pugui passar res, cosa que ja costa d’entendre que es plantegi com un càstig (a part que ja se sap que un cop surti segur que li passa alguna cosa), a la pàgina següent surt de casa sola, i els seus pares no li diuen res.
Però el que m’ha molestat més -sens dubte - de tota la història, són els motius de l’assassí. Crec que llegir una novel·la negra en part té sentit perquè hom vol saber el per què aquell personatge fa el que fa, i en aquest cas va ser una altra decepció. Altra vegada li manca coherència i, per mi, és simplement un assassí amb set de sang i molt poca consistència. Es podria dir que és el personatge més pla de tota la història, quan hauria de ser un dels més plens.
Crec que m’hauria agradat una miqueta més si fa uns mesos no m’hagués llegit Alguien está mintiendo – de Karen M. McManus – ja que en molts moments hi trobava moltes similituds i em semblava que estava passant el mateix.
ความคิดเห็น